pendientes (mis cosas pendientes)

(...)

no es que me asuste

que el tiempo se me pase tan aprisa

sólo me inquieta un poco pensar

que tal vez mañana

yo sea

demasiado viejo

para ser lo que he dejado pendiente

(Jorge Bucay)

No he leído nada de Bucay, puede que algún día lo haga.

El otro día encontré un poema de este hombre y el fragmento de aquí arriba sencillamente me pareció brillante.
Yo diría, y sin miedo a equivocarme demasiado, que lo que nos pasa a muchos es que no nos da miedo el paso del tiempo sino que lo que más nos “asusta” es todo aquello que no vamos a hacer, lo que nos puede llegar a quedar pendiente por no querer hacerlo cuando podemos, por pensar que tenemos mil historias mejores en que involucrarnos, por…

Supongo que la clave esta en ver que hay tiempo para mucho, lo que no implica que haya mucho tiempo.

Así pues, yo diría que se tiene que intentar hacer lo que uno quiere, con quien se quiera y cuando se pueda (ya que por mucho que quieras, el factor tiempo acaba condicionando muuuchas cosas).

Yo estoy intentando no tener "demasiado pendiente", aunque hoy por hoy firmo cualquier papel que me asegure que mis "sueños pendientes de realizar" algún día seran parte de mi pasado, cosa que querrá decir que los he hecho ciertos y que los podré recordar (sí, soy adicta al amor platónico y al placer de la nostálgia).

Total, esto se merece una cancioncita: In my life (Beatles)

(...)

There are places I’ll remember

All my life though some have changed

Some forever not for better

Some have gone and some remain

All these places have their moments

With lovers and friends I still can recall

Some are dead and some are living

In my life I’ve loved them all

But of all these friends and lovers

There is no one compares with you

(...)

La versió feta per la Marató de TV3 que canta el Lluís Gavaldà (En la meva vida) està més que bé. Ah, l'anunci també em sembla molt adequat, te una sensibilitat especial, que com a mínim fa que cada vegada que l'enganxo a la tele me'l quedi mirant i acabi cantant la cançoneta, sobretot la darrera frase (que em posa la pell de gallina):

"d'entre totes les persones, no n'hi ha cap semblant a tu".

Què carai, no vull que em quedi mai pendent dir aquestes coses! Abans em feia pànic dir-li a algú que era especial per mi, ara diria que no.

Suposo que quan experimentes en pròpia pell com n'és d'important algú per tu no et fa por dir-li que et fa falta, que d'entre tothom no hi ha ningú com ell...

Suposo (torno a hispotetitzar) que en el meu present hi ha dos individus que no s'assemblen a ningú i sense els quals la meva vida no seria el mateix. Tenen unes característiques diferents i són part de mi per situacions viscudes, per moments, per mil històries compartides; me'ls estimo pel que són i perquè sempre hi són.

Un hi és des que tinc memòria i l'altre des de principi d'estiu, i per moltes coses que passin, per molts sentiments o persones que es creuin per les nostres vides, per molt o per poc que ens veiem, diria que ells dos (l'amic i l'amat) sempre seran d'aquelles persones que entre una multitud sobresortiran i que seran capaços d'encertar-me els ulls amb la seva mirada per veure què penso i no vull dir. L'un continuarà apareixent quan pensi en ell (telepatia?) i l'altre continuarà compartint nits, festes, amics i desenganys (pròpis, aliens, provocats...); continuarà jugant a dir-me que és feliç, o potser com l'altre dia, quan li pregunti "com estàs?" tornarà a dir-me que "viu".

Petonets des de la lluna

^^