Oda al croissant de xocolata d’un dimecres qualsevol (com aquest)

Entre ulleres de sol i cabells
he aconseguit veure què volia,
doncs necessitava una alegria!

No és que sigui fàcil d’acontentar
però em conformo amb ben poc:
un somriure sincer, una cançó,
o quelcom dolç per esmorzar.

Així que entre places i carrers
encara apagats per manca de gent
he anat a cercar el meu reconstituent!

I no, no necessito prozac,
ni coca, ni conyac!
el que vull és ser capaç
de tenir-te prop home fugaç!

I t’anomeno així perquè des d’ahir
m’has fet viure (i partir)
com de ràpid pots deixar de ser aquí!

Per això ja no et dic flama,
ni tan sols home pacient
des d’ara carinyet seràs
com la xocolata dels meus menjars!

Així que ja saps el que passa:
ets més que ben valorat,
més aviat desitjat...
Però en cap cas,
seràs pres amb assiduïtat!

I és que les coses que més es volen
no sempre es poden tenir,
així que amb calma i mesura et miraré de redescobrir
tal i com he fet avui amb la xocolata del croissant
d’un dimecres qualsevol a les vuit i poc del matí.



3-4-3-4-3-4-5-5
estructura irregular, ja ho sé, però això d'escriure per impuls al mig de passeig de gràcia fomenta que passin aquestes coses...

M'està passant alguna cosa estranya, escric als llocs més inesperats... no sé si ets la meva mussa - o escric per absència de-, el que si que sé és que si continuo amb aquest ritme aviat podré tenir material suficient com per publicar alguna cosa!! (o perquè l'adaptis i li puguis possar musiqueta!!!)