jarabito

Empezar a querer como nunca había querido
descubrir una parte de ti que no había conocido
y encontrar otro mundo ahí detrás que me habías escondido
y jugar a esos juegos que me tenías prohibidos.

Me canse de ser...

Com sempre, una mica de jarabe per descriure els meus moments (els bons i els dolents).
Sí, la cançó és menos que un amor, más que un amigo, una de les moltes cançons que aquesta gent ha fet i que em descriu fins a uns nivell increïbles. És cert, el meu present es mou entre aquestes paraules. Però com sé jo on és la frontera entre la amistad verdadera y el amor, si es que la hay ? Aquesta frase també és d’ells, és la intro de la cançó agua (mítica, tòpica i típica, però per al meu gust infravalorada).
En conclusió, què en puc treure d’això? Suposo que problemes ;)
No, seriosament, en la meva vida hi ha molt, però que molt poques persones de qui m’hagi enamorat – o per qui pugui dir que he sentit alguna cosa semblant a amor -, cosa que no vol pas dir que hagin estat parelles meves, ni molt menys!
Suposo que estic dient una obvietat ja que ahir un senyor que no conec pas de res, em va dir en mig d’una conversa sobre música que un grup (anomenem-lo “x”) descriu la seva vida com ningú en forma de cançons, ja que parlen del que a ell li passa: que sempre s’enamora de qui no s’enamora d’ell, i al revés, que les vegades que algú s’ha enamorat d’ell, ell no ha sentit el mateix... És a dir, diria que estem davant d’una de les veritats més absolutes del gènere humà: l’enamorament és un estat de tonteria passatgera, jejejeje, que fa tendir a les burrades més incomprensibles!! Com ara intentar escriure en una trista pàgina en blanc (sí, jo intento mantenir la sana costum d’escriure sobre paper), el que et passa pel cap, pel cor, per l’estómac o per on sigui que van aquestes coses... Però com que resulta que no és pas fàcil, surten textos, frases o intents de poemes, que barregen mala hòstia, por, inseguretat i l’estima més absoluta. Traducció: són bombes de rellotgeria fetes perquè no siguin llegides si no és amb mooltes copes de més...! (O perquè puguin acabar sent traduïdes en textos cantables amb una musiqueta emprenyadora de fons).
I com que yo soy tan solo uno de los dos polos, de esta historia la mitad (això és made in Drexler – otro de mis pseudomitos- diguem que el que em toca fer és anar tirant, que les coses tampoc estan tant malament :) i a més, això de patir una miqueta pels que et tenen el cor robat ja va bé... com diu l’anunci, sense la por no sabríem que som vius, no? I sí, por de la por, por de dormir, por d’un munt de coses, por d’estimar massa, por de mi... però què carai, suposo que ja em va bé una mica de vidilla que sinó estic massa avorrida...
Això sí, una nit de festa, xocolata o pelis de plorar amb les meves nenes no me la treu ningú (tindrem la nostra nit de gresca, prometido).
I per altra part, també cal que digui que per molt que me canse de ser lo que sea (hermana mayor, confesora, menos que un amor...), el que no faré és cansar-me de ser-hi. Això mai. Perquè per la gent que m’importa, per als quatre gats que hi sou de debò, abans vosaltres que jo.
Bon cap de setmana :)