voler és poder

que no volar és podar.

Parlàvem de la importància de les paraules, de com dir i com fer les coses. De com ens arribem a complicar quan tot hauria de ser més senzill... Potser només es tracta de no pensar (mira amb això la vaig fer riure), de no pensar i d'anar pas a pas, a lo formigueta, i decidir què vols per esmorzar, què faràs al matí, si truques ara o en cinc minuts... Això de fer previsions de futur no és bo. Si els pobres homes del temps prou feina tenen per saber quin temps farà demà, com nosaltres, que no som el Molina, ens hem d'atrevir a preveure res? No ho sé, el futur per a les senyores de matinada i bata amb brillos que diuen coses sense massa sentit mirant una vola de vidres o bastos i espases.
El futur ja vindrà i a mi em sembla que si hi pensem massa tenim un problema, i és que ens perdem el present. Que sí, està clar que quan es barreja cor, feina, amics, somnis, i tota la resta de coses que poden arribar a col·lisionar al cap d'una persona en un moment determinat, l'únic que no es pensa és "caaaaalma, no passa reeeees, seuré al sofà i miraré la tele".
En aquest moment de cacau mental, hi ha gent que plora, gent que riu histèricament, gent que fuma i no tabac, gent que beu i veu encara més coses que no són... Cadascú fa el que vol o pot...
I no hi ha pas manuals per sobreviure a que et deixin, a que et fotin fora o a enamorar-te tontament de qui no ho vol. No n'hi ha i qui sigui capaç de fer-ne un (que funcioni) es farà d'or, però de moment a mi em sembla que la millor opció és el formiguisme: anar fent a cada moment sense pensar més que en el present, recol·lectant, treballant, anant endavant sense parar, perquè és la manera de creure i demostrar que les coses són possibles i lo millor: fer-les.
Sense haver llegit massa Bucay, em sona al que fa aquest home i no m'agrada, però lo futut és que ho penso i ho entenc així, tot i que quan m'hi trobo surto dels meus merders com bonament puc i aparco teories, ideals i experiències (què passa, ningú no és perfecte).