matí

Plou, la finestra està tota plena de baf i la senyora del costat la neteja perquè dorm i el cap li cau i els cabells, llargs i tenyits de fa dies, li queden enganxats al vidre per culpa de la humitat. Davant, el noi que no sap tancar la boca s'aguanta com pot mentre un munt d'esquenes i caps i bosses i jerseis i bufandes i coses s'amunteguen perquè als trens moderns el que mola és anar dret i aixafat i no asseguda com vaig jo.
I de sobte un "aiiiiiiiii" generalitzat i un "pataplaf" i propera estació arc de triomf. I les portes s'obren i la noia, que ha fet plaf per culpa de ves a saber què, s'aixeca amb l'ajuda de tres persones i surt i s'arrauleix al costat de la paperera i sembla que es vulgui fondre amb la paret mentre els guardes de seguretat se la miren amb cara de una colgada más y yo lo único que quiero es irme a casa.
Tenia els ulls vermells i els cabells amb vida pròpia. Feia cara de no saber on era del tot i la gent la mirava mentre corrien per sortir d'allà, perquè de vegades sembla que la gent fugi de les coses i potser, en el fons, ella també volia marxar i l’únic que va aconseguir va ser acabar en una estació de tren. Un bon principi.