agua

Les galledes d’aigua freda cauen quan menys t’ho esperes i ara encara fa fred per fer guerres de galledes i globus d’aigua i mangueres i per acabar fent xip-xap a la bora del mar. L’aigua freda per ser beguda. Res més gràcies.

Avui vaig de vermell i amb les meves sabates amb gats i amb la lluna que els hi vaig pintar, perquè els gats, com els llops no serien el mateix sense la nit i una lluna, plena o no, a l’esquena donant-los claror. Com tampoc serien el mateix els cinemes sense crispetes, menjades o no; però l’olor de crispetes fa cinema, això sí que ho tinc clar. I avui, per roja i gatuna serà un divendres d’aquells que diguis bé, val, compro. Perquè ja toca. Ahir va ser un dijous així, quan normalment un dijous si és alguna cosa és llarg.

El divendres però, a part de començar posant-me la meva xapeta de persépolis amb la frase “punk is not ded” que porta la marjane a l’esquena quan la paren les superdolentes amb cara d’amargades, ha començat amb el gallito de corral tocant-me la moral (rodolí) sobre el tema “del que està passant amb els moros aquí”. Jo no sé què està passant, ni si es volen immolar, ni si el pastisser detingut de debò era un ideòleg fanàtic amb ganes de buscar brega, però el que em sembla és que estan aconseguint ficar la por al cos a molta gent i criminalitzant un col·lectiu. Em sembla que és un punt crític en què espero que no hi hagi cap il·luminat, cristià, musulmà, ateu, o més o menys atontat, que se li acudeixi fer justícia, la seva justícia, i encara ho acabi fent més difícil del que ja és.

Divendres, compaginant polítics, periodistes, delegats de col·legis professionals, records del sopar d’ahir i les ganes de veure’l. De vegades podem arribar a ser molt impacients. I l’aigua freda pot arribar a gelar-se. Merda. Més periodistes i en mitja hora, hora de dinar i segueixo sense gana. Divendres. M’acabo d’adonar que l’Ipod seguia encès, s’encén i s’apaga quan vol, és màgic a part de negre. Bah.